En els darrers dies, diverses entitats gironines, entre elles la Fundació Ramon Noguera i la seva Associació de Pares i Mares, “Angelus”, han denunciat la precarietat econòmica que fa preveure per a les nostres institucions un futur molt incert. Des del Baix Empordà, amb la llibertat que ens dóna treballar per a una Fundació sense ànim de lucre, i, per no convertir el nostre silenci en una reprovació muda d’aquesta denúncia, ens dirigim, també, a l’opinió pública, al futur govern de la Generalitat, en el marc dels actes i manifestos que estan apareixent avui 3 de desembre “Dia Internacional de les persones amb discapacitat”, per dir, ben alt i clar:
que coincidim totalment amb el seu missatge;
que volem insistir que les retallades, els endarreriments, sumades a la pujada dels impostos ens han situat, des de fa uns mesos, al límit de la supervivència;
que moltes entitats hem de recórrer a pòlisses de crèdit per sostenir el servei i pagar els sous del personal, i que aquesta situació no la podran sostenir gaire temps més;
que la majoria d’entitats bancàries no ens accepten el reconeixement de deute lliurat per la Generalitat com a aval de les nostres pòlisses i ens demanen suportar la pòlissa amb un aval personal a nosaltres, els que treballem desinteressadament;
que el col·lectiu de persones amb discapacitat, actualment anomenades persones amb diversitat funcional, hauria de ser la darrera trinxera a ser abandonada pels governs que creuen en l’estat del benestar;
que efectivament els nostres usuaris, indefensos, no poden manifestar-se, ni escriure, ni cridar per reclamar els seus drets.
Volem també expressar la nostra temença que tants entrebancs, tants silencis no siguin diferents escenes que seqüenciarien el desmantellament de l’estat de el Benestar pel seu front més fràgil: les persones amb diversitat funcional .
Recordem que Catalunya havia creat arreu del país, però especialment a les comarques gironines, un model d’atenció que naixia d’uns pares preocupats pel futur dels seus fills, que comptaven amb totes les complicitats d’una societat solidària i també d’una administració propera. I aquella preocupació, aquella solidaritat i aquella proximitat havien dotat el territori d’uns centres on els seus usuaris treballaven o s’ocupaven i, el més important, eren atesos, amb la qualitat que es mereixien. Aquestes institucions eren una manifestació més d’una Catalunya inquieta, amb iniciativa i capacitat de risc, amb voluntat de solucionar, ella mateixa, des de la proximitat, els seus problemes i crear alhora molts llocs de treball. Una Catalunya que també, en aquest camp, evidenciava una manera de fer diferent a la resta de l’Estat.
Diem, alt i clar, que no volem que aquest model d’atenció sigui substituït, un cop ens hagin ofegat econòmicament, per un altre on els usuaris vegetin amuntegats en centres, tranquils pels fàrmacs, no pel que fan, centres gestionats per executius agressius de grans empreses que s’ompliran la boca dient: “administració i famílies, tranquils, que tot va bé!”.
No, nosaltres ni som així, ni volem ser-ho. No volem això pels nostres fills, que podrien ser també els de qualsevol persona que s’acosti a aquesta Nota de Premsa. La Fundació Vimar hi afegeix, modestament, la seva nostra veu a la de tots els que denuncien la precarietat asfixiant de les institucions que atenen les persones amb diversitat funcionalitat i els estimen.